Nota de premsa.- Miqui Giménez ha presentat el llibre Quina Canya, joguinetes al Rotary Terrassa. La xerrada ha començat amb una presentació feta per  Santi Rius com a amic seu i en el que ha ha destacat el següent:

Segurament la dèria pels jocs li ve de quan jugava pels carrers de Can Palet on va néixer i on s’havia establer la seva família, que provenia de Canjayar, llavors, i si m’ho permeteu, els del centre en dèiem de Canjaia als qui venien d’aquest indret.

De la seva infantesa no en puc dir res, perquè llavors no el coneixia, però si que vull esmentar la coincidència de que va passar un any pel Bisbat d’Egara on jo també vaig tenir la mateixa mestre uns anys abans que ell, la senyoreta Rosita, que era coneguda per ésser bastant severa, especialment amb els nens que érem més mogudets.

Jo al Miqui el vaig conèixer als escoltes de Mossèn Homs, en l’indret on teníem el Cau i que estava situat en les antigues cavallerisses de les esglésies de Sant Pere, al costat d’un hort i una bassa just darrera de la casa del mossèn. Se que va començar de Ranger i que després va fer la promesa i va passar a ser Pioner i és llavors quan es va incorporar a la patrulla en que jo feia de cap, per ser un xic més gran que ell.

Puc dir que vàrem passar grans aventures i que ens vàrem formar en uns valors que poc a poc ens han ajudat a donar importància tant a l’amistat com a l’estimació de la natura.

Quan vaig deixar el Cau se que ell hi va continuar una anys més com a Cap i estic segur que en bona part la seva música es deuria anar polint al voltant dels Focs de Camp. Encara el recordo acompanyat d’una harmònica i desprès d’una guitarra entonant cançons, com la vella xiruca, que crec que tocava d’oïda, si no vaig mal errat.

Del que va fer Miqui després jo poc us en puc dir, se que va crear el Grup dels Ministrils del Raval, que s’ha casat dues vegades, que va arribar a ser mestre de primària i que precisament a la Tecnos va trobar la seva actual parella , la Fanny Novell. També se que, amb tots aquests anys, ha estat pare de tres fills i crec que, fins i tot, te un net.

Va formar part del grup de bandolers del Capablanca i va ser cap gros de l’any el 1997 i, fins i tot, el desembre del 2018, li va ser concedit el títol de Terrassenc de l’any.

Però com que és una persona inquieta amb tot això no n’ha tingut prou i darrerament s’ha afeccionat al món dels Jocs Populars del que s’ha convertit en tot un expert i on té un munt de projectes que espero, de tot cor, que vegin la llum al voltant de la nostra estimada ciutat.

Roda el món i torna al born diu la dita i amb el Miqui m’ha passat una mica això, el vaig conèixer de jovenet i ara l’he retrobat, però amb la sensació de que mai havíem perdut el fil amb el que, d’alguna manera, sempre hem estat connectats.

A continuació, Miqui ha començat la seva intervenció oferint als assistents unes caixes plenes de jocs tradicionals per ajudar a reviure el record dels jocs que de petits la majoria dels presents hi havíem jugat. Segons en Miqui “el joc ens proporciona moltes emocions que van directes a la nostre memòria”.

També ha fet esment a la “necessitat de que els nens tinguin espais per jugar amb llibertat i on puguin estimular la seva creativitat” i, en aquest sentit, ha explicat un espai de Berlín que ja funciona i on els adults hi tenen prohibida l’entrada. En ells els nens son lliures de jugar al que vulguin i d’auto construir-se els seus espais, cabanes, etc.

També ha dedicat un espai ha parlar de la Setmana del Joc al Carrer que ja fa dos anys que es realitza a Terrassa i que pretén acostar el joc tradicional als nens i que amb l’ajuda de molts voluntaris, de diferents entitats ciutadanes, aconsegueix aplegar durant 7 dies un seguit d’activitats, al Vapor Ventalló, que fan redescobrir la màgia de jugar al carrer i amb elements realment molt senzills.

La part final la dedicada ha explicar el llibre Quina canya, Joguinetes que és un recull dels jocs tradicionals fets amb canyes i que gràcies a la participació de l’Ajuntament d’Ascó s’ha pogut editar i difondre.

En el torn de preguntes s’ha parlat de “la universalitat del joc i del fet de que nens que parlin idiomes diferents són capaços de jugar plegats sense cap problema mentre que els adults hem perdut aquesta capacitat”. I també s’ha parlat de l’ús del joc en diferents cultures actuals i en antigues civilitzacions i en les que hi ha sempre elements comuns que han perdurat tant en el temps com en l’espai.

Finalment entre els assistents s’han recordat alguns dels jocs que jugàvem de petits i amb alguna broma del Ramon Guinjoan s’ha tancat una sessió molt participativa i amena.

Anuncios